pa torrat

Llegir ens modifica. XV Tallers LLC

2012-02-10T10:41:00.000-08:00

Els XV Tallers de llengua i literatura catalanes comencen amb una brillant frase d'Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes: la lectura és una malaltia i l'hem de viure com a tal. Ho diu com una obligació i m'ho prenc així, perquè sincerament és l'única eina que tenim per guanyar la resistència. La passió és l'única cosa que pot mantenir tens el fil invisible que es teixeix cap a qui ens escolta.

Avui ha estat un dia intens, endinsada en aquesta teoria que trobo tan útil, aquella que s'ha portat a la pràctica. Escolto aquestes professores que s'han deixat la pell a les aules i m'esborrono. Ens diuen que no ens hem equivocat. No tenim alumnes que es resisteixin a la lectura, sinó a la lectura obligatòria . Pilar Adell ens diu que cerquem l'equilibri entre aprenentatge i currículum i que ens escoltem, que dediquem temps a sentir la realitat de l'aula i que siguem guies en l'ensenyament. No me la creuria si no ens ensenyés les múltiples experiències que ha forjat, com ara bé el Cau de lletres que em sembla un fòrum fascinant on els alumnes interactuen. Ja em direu si això no és llegir, escriure i reflexionar sobre literatura.

Adell és una malalta de la lectura i aquest n'és el secret. El pas de la tercera persona: Llegiu, nois i noies, que us farà bé, a la primera: M'agrada especialment aquest fragment, deixeu que el llegeixi? i finalment, Què us sembla si el llegim?

M'ha semblat un plantejament molt encertat això de preguntar-nos: Llegim els professors? Per què ho fem? Què ens porta a fer-ho? Responguem primer nosaltres a aquestes qüestions i formulem l'ensenyament de la competència lectora i literària des d'aquest punt de partida.

Doncs sí, estic convençuda que en qualsevol somni que pugui tenir qualsevol alumne la llengua i la literatura hi és present, d'una manera o altra, de manera més o menys directa, però hi és. Trobem-lo.

"El que llegim ens modifica", diu Oriol Izquierdo. I ens allibera. Amb els temps que corren, no crec que es pugui dir això de moltes coses.

La llengua, jerarquia social?

2011-12-30T02:49:00.000-08:00

African women in Catalan language courses: Struggles over class, gender and ethnicity in advanced liberalism. Joan Pujolar.

Després d’un període de violència simbòlica i física a l’ús públic del català, els fluxos migratoris han condicionat la convivència d’aquesta llengua amb l’espanyol, primerament i amb altres llengües, darrerament. Si bé, les onades migratòries del sud d’Espanya van forjar un projecte inclusiu de país gràcies al model d’immersió lingüística dins dels àmbits reglats de l’educació, la nova immigració de tombant de segle fa que es dissenyin cursos de llengua catalana i acollida, moltes vegades inserits en els sector de serveis socials i força allunyats de polítiques educatives concretes. Pujolar se centra en aquest últim fenomen per discutir què s’entén per “integració” i si aquesta porta implícita una deslegitimació de pràctiques comunicatives i/o culturals dels col·lectius nouvinguts. L'autor demostra pràctiques on el professorat es postula com a subjecte i l’aprenent com a objecte, cristal·litzant-se una jerarquia social.

Val a dir que som davant de l’anàlisi de casos concrets on es mostren pràctiques que mostren una relació desigual entre docents i alumnes però caldria emfasitzar que això no pretén ser, o així ens agrada pensar, una generalització de pràctiques que es facin en aquest mateix sentit, sinó que il·lustren aspectes que caldria tenir en compte per evitar refermar desigualtats a través d’un ensenyament-aprenentatge que pretén tot el contrari.

Deslegitimar el capital cultural dels nouvinguts

Així, una de les coses que m'han semblat més interessants és la postulació sobre la deslegitimació del capital cultural dels alumnes de diverses procedències. Trobem diversos exemples de la sobreexposició del professorat en la interacció amb l’alumnat que pretén suplir les seves mateixes expectatives. Som davant d’un cas que posa de relleu la necessitat de disposar d’uns docents més formats, amb una base cultural i lingüística àmplia, o bé amb mediadors culturals que acompanyin el procés i que procurin un intercanvi igual entre aquell qui ensenya i aquell qui aprèn i no pas entre categories pures de nadiu-immigrant.

Aquestes identitats tan marcades que hem esmentat són causants de cert paternalisme i mostren consegüentment la correcció subtil de pràctiques socials dels alumnes que paradoxalment , en molts dels casos, atorguen càrregues i responsabilitats exclusives per a les dones, com és el cas de la transmissió de la llengua, la nutrició, la cura mèdica,etc. No podem permetre la reproducció de les diferències socials en contextos educacionals i caldria revisar la nostra “ajuda” i si el que reproduïm no és una manera d’acceptar l’autoritat i el control que proposem a l’aula, condicionat culturalment per la nostra mirada i la nostra classe social.

Altres contradiccions també apareixen referides al canvi del català a l’espanyol, sobretot per part dels catalanoparlants, amb la intenció de fer-se entendre però que acaben sent contraproduents perquè posen en qüestió la utilitat de la llengua si no es donen contextos reals per al seu desenvolupament, de vegades més informals. No estic tan d’acord que darrere del canvi hi hagi realment una protecció del poder econòmic i polític de la llengua, ja que són actes purament espontanis, si bé, responen a una situació històrica d’opressió del català a l’esfera pública i que cal anar corregint-se. Sinó, quin exemple es dóna als aprenents que comparteixen amb els catalanoparlants tenir com a llengua materna una de minoritzada?

En definitiva, el professorat no és un simple proveïdor o facilitador d’habilitats lingüístiques, sinó vehicle de valors culturals i comportaments associats, però cal tenir en compte que aquests valors culturals no són homogenis ni absoluts i que l’objectivització de l’alumne per satisfer la nostra mirada i el seu encaix en la nostra societat disten molt d’una realitat integradora, sinó que perpetua una jerarquia social a través de la llengua, a través d'una pràctica que pretén tot el contrari.

Nacions i nacionalisme

2011-11-26T05:55:00.000-08:00

A l’obra “Nacions i nacionalisme des de 1780”, Hobsbawm reflexiona sobre les nacions i els nacionalismes des del segle XVIII. Per això aborda diverses definicions històriques del terme constatant que l’agnosticisme és la millor postura per afrontar una definició pertinent. Destaca l’ús recent de nació per la qual la unitat i la dependència polítiques, més enllà de la unitat ètnica, són definitòries. Hobsbwam parla del fet que la qüestió nacional cal situar-la a semblança de com la definien els antics marxistes; en la intersecció entre política, tecnologia i desenvolupament econòmic i com aquests són els criteris que han de guiar la consideració de les nacions.

L’autor estableix tres fases en la història dels moviments nacionals. La primera és la cultural, sense implicacions polítiques, que podríem dir de caire més folklòric; la segona l’inici de reivindicacions polítiques, i la tercera on se centra l’autor, que és el suport majoritari al nacionalisme polític, o com els polítics creuen que representen aquesta reivindicació. El pas de la segona a la tercera fase és un dels temes que a mi em semblen més interessants; què entenem per nacionalisme uns i altres, què hi ha darrere de tots els processos d'autodeterminació i què són en realitat des d'una perspectiva històrica.
L’autor qüestiona l’estat-nació i la seva funció dins d’un procés de desenvolupament econòmic i defensa que una nació ha de ser prou gran com per formar una unitat de desenvolupament econòmic viable. Aquesta defensa liberal de la construcció de projectes nacionals, però, no té en compte les qüestions culturals i lingüístiques que tenen molt de pes en les reivindicacions nacionalistes i que paga la pena tenir-les en compte perquè són valors sòlids transferibles, a diferència de la variabilitat dels fluxos econòmics. Així, per a l’autor no té sentit per exemple una economia nacional basca o una economia letona i el fet que vagin multiplicant-se territoris que aspiren a constituir-se com a estats en el món contribueix a una inseguretat econòmica gens desitjable.

Tenint en compte que el món ha superat la bipolaritat EEUU-URSS, sembla una anàlisi poc realista . Com també ho és el fet de creure que els estats plurinacionals són sempre garants, millor que els petits, de l’heterogeneïtat ètnica,cultural i lingüística, quan del que parlem no és dels territoris sinó de les polítiques públiques que es dissenyen des dels seus governs. Caldria destacar aquí també, la concepció del nacionalisme des d’un punt de vista inclusiu subratllant el fet que quan les persones s’identifiquen amb el seu país no exclouen la resta d’identitats nacionals. Aquest és un element especialment interessant perquè ha tingut, per exemple, un reflex en la gestió de diversitat cultural de països com Catalunya on les polítiques públiques en aquesta matèria, se situen al voltant d’un diàleg intercultural on caben totes les nacionalitats i llengües. De fet, es parteix de la base que totes es complementen per bé que una és l’esquelet flexible i canviant del projecte comunitari.

Estem d’acord que cap estat que no respecti les minories i que defensi el nacionalisme negant-ne d’altres no és un exemple de justícia i igualtat però, és això precisament el que persegueixen tots els processos d’autodeterminació? L'autor posa de relleu un debat interessant, que és el d’anar aprofundint sobre els processos nacionals, però caldrà analitzar cada procés de manera concreta, sense fer analogies i establir si és possible els criteris per definir les nacions més enllà de la seva viabilitat.

Castellar del Vallès- Elements sobre pressupost 2012

2011-11-09T08:33:00.000-08:00

Anit es va portar a aprovació del pressupost municipal que és el document que marca el full de ruta de l'acció de govern per al proper any.

La caiguda d’ingressos relacionats amb les plusvàlues i la taxa de serveis urbanístics ha estat considerable els últims anys però també ho és que si mirem les diferències entre els ingressos que es recapten i aquells que pressuposten a l’any següent, aquests no segueixen cap lògica contextual. Cada any seguim presssupostant vora 24 milions tot i que la diferència amb la realitat sigui més gran. L’única realitat que hi ha és que som en el nivell d’ingressos més baixos des de mitjans dels anys 90, quan Castellar tan sols tenia 16.000 habitants. Però què s’ha fet des del govern davant d’aquesta realitat? Com hem gestionat els recursos dels quals disposem?

Nosaltres proposàvem fer memòria històrica, sabent que per al nostre equip de govern això podria resultar molt temptador a l'hora de minimitzar la nostra argumentació reduint-la a l'anècdota. Ells tampoc ens sorprenen. Segueixo pensant que el més responsable és avaluar les polítiques locals quan hi ha hagut marge per veure'n les conseqüències, sobretot quan s'han ofert alternatives viables tècnicament i s'han desestimat. Ja llegeixo a les actes que quan el PSC era a l'oposició no ho feia així, i aquí rau una de les coses que ens diferencien. Els fets no poden ser opinables de manera aïllada.

Per això val la pena de fer uns apunts sobre la gestió municipal dels últims anys:

1. Control sobre la despesa.
Desviació de 2 milions d’euros de les obres de la Plaça Major. un projecte convergent que modifica el PSC quan arriba al govern després d'haver-lo utilitzat com a força per a la seva campanya durant les eleccions mitjançant una campanya anomenada Castellar en positiu. El govern socialista du al ple una modificació del projecte acabat en 2008 que suposava un increment del 32% respecte el pressupost inicial. Aquest cas el portem a la Sindicatura de Comptes i al Síndic de Greuges. La resposta diu que en la tramitació s’ha incomplert un procediment referent al cas d’una modificació pressupostària.

2.Model econòmic caduc i ecològicament insostenible.
Una aposta anacrònica per a la construcció d'un polígon dels anys 70, Can Bages com a motor econòmic del poble. Nosaltres vam oferir la nostra ajuda tècnica amb professionals disposats a fer una compactació per reduir la inversió que hauria de fer l’ajuntament però tampoc es va considerar important. Tenim problemes per gestionar el polígon de Can Carner no ens faran creure que Can Bages és la gallina d’ous d’or.

3.Aposta decidida per l'estalvi de l'aigua? La connexió Ter-llobregat dany col·lateral del mateix projecte costarà vora 3 milions d’euros.

4.Contenció pressupostària.

Incompliment del pla de sanejament economicofinancer. La contenció del personal només ha anat dirigida en un sentit, cap als treballadors de l'ajuntament. Per la resta, s'ha creat plaça a mida per la senyora Mercè Custodio, exinterventora, sense concurs públic. Els assessors Sebastià Vivas (premsa!?) i el senyor Jordi Domingo (urbanisme!?) cobren 108.000 euros anuals. Al departament d'urbanisme hi ha 9 persones treballant i seguim externalitzant estudis i projectes urbanístics que ens costen 33.000 euros anuals, per exemple.

5.Concessions versus gestió pública.

L’Altraveu defensava en el seu programa electoral que el principi que ha de guiar la intervenció pública en els municipis ha de ser la d’impulsar i consolidar el criteri sobirà de l’acció municipal. Els plans de gestió municipal, a curt i llarg termini, han d’estar dissenyats per incorporar successivament aquells serveis que encara estan en mans d’empreses privades. Així ha passat finalment amb el Mirador. Des del nostre grup vam creure que el millor era la gestió pública, també vam oferir la nostra mà estesa amb tècnics i experiències diverses sobre les quals vam treballar. També va desestimar-se i la profecia s’ha acomplert. El Mirador acabarà gestionant-lo una regidoria de l’ajuntament perquè és més eficient. Cal tenir en compte que com a administració també tenim una responsabilitat de cara a les concessions que fem i això no està del tot resolt com demostra el que ens deuen algunes empreses que van explotar serveis públics o algunes polítiques de dubtosa eficiència com és el cas de Sige. Cal anar implementant la contractació social i responsable i anar difonent que això també potencia la capacitat d’ocupació dels ciutadans que viuen en el municipi.

Després de totes les alternatives posades sobre la taula al llarg d’aquests anys, i la voluntat de treball per part de L'Altraveu que algú ens digui que avaluem un pressupost d'aquesta magnitud centrant-nos únicament en el present, em sembla poc raonable.

Drets lingüístics

2011-11-06T07:49:00.000-08:00

Els drets lingüístics han anat cobrant importància en els debats de dret internacional des de fa relativament poc. La qüestió de la diversitat lingüística entesa com a drets humans no se situa fins a finals dels anys 90, especialment amb força a partir del 2000. Això no és casual, els estats més poderosos i influents de la postguerra (EEUU, Gran Bretanya, França i Alemanya) no el van reconèixer com a tal fins que la dimensió lingüística començà a marcar l’agenda en els conflictes polítics arreu d’Europa i del món. Quin ha de ser, per exemple, el reconeixement i l’aplicació de drets per als parlants de les llengües minoritàries per part dels poders públics? La Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries del Consell d’Europa (1992) defineix com a llengües regionals o minoritàries les que pertanyen a una població numèricament minoritària dins l’Estat. Ens trobem, doncs, en un context sociolingüístic que demana de polítiques, no només “orientades a la tolerància” assegurant el dret a fer ús d’una llengua a l’esfera privada, sinó també “orientades a la promoció” per regular quins són els drets que es reconeixen en el domini públic. En el cas català, per exemple, existeix una contínua oposició als drets lingüístics “orientats a la promoció” expressada en termes de drets individuals –tenint en compte els parlants del castellà que són majoria- . Això ha dirigit els programes de partits polítics com el PP i Ciutadans, per exemple, menystenint aquest fet clau en la literatura sobre diversitat lingüística.

Davant d’aquest fet Kymlicka i Patten, que són els pares del debat sobre drets lingüístics i teoria política, estableixen dos enfocaments: l’enfocament liberal de mínima intervenció vs l’enfocament dels drets humans lingüístics basats en valors universals. L’experiència sobre el primer enfocament demostra que la neutralitat d’un Estat és impossible i sempre acaba afavorint a la cultura més consolidada, sobre el segon encara queda molt per recórrer ja que les declaracions internacionals no han estat mai prou contundents al respecte, sobretot en l’àmbit de la promoció d’una llengua dins d’un Estat plurilingüe. Però és cert que podríem dir que el debat sobre la diversitat es mou sobre una mateixa dicotomia: promoure l’assimilació lingüística (relacionada amb projectes de construcció nacional)/evitar l’assimilació lingúística (relacionada amb el concepte modern de ciutadania i interculturalitat, deslligada de la nacionalitat).

Això no és gens fàcil tenint en compte que l’estat espanyol de moment segueix considerant una única llengua nacional i sobretot quan acceptar la diversitat significa restringir l’ús d’aquesta en algun lloc del territori. Per això, el fet que s’hagi posat de moda últimament el fet de reivindicar la parla castellana en àmbits pròpiament catalans, com són els de l’administració, no deixa d’evidenciar què s’amaga darrere del concepte de multiculturalitat a cavall entre la ingenuïtat i el cinisme, i com les concessions a una llengua d’un territori que la sent com a pròpia és vista com la pèrdua d’un poder que va més enllà del cultural. Caldria que tots anéssim fent un exercici d’honestedat.

Recomanable:

KYMLICKA, Will; PATTEN, Alan. (Eds.) Language Rights and Political Theory. Oxford, 2008. Disponible en línia: <www.princeton.edu/.../0-19-926291-8.pdf>.

RIERA GIL, ELVIRA. Ètica política i diversitat lingüística. Barcelona,2008. Disponible en línia: < www6.gencat.net/llengcat/liu/41_03.pdf>.

I va arribar la tecnologia

2011-10-14T10:26:00.000-07:00

Mcluhan teoritza que l'aproximació al món es fa a través de tres factors: els sentits, la societat i les connexions virtuals. Així doncs, a través d'aquests elements estructurem la manera de percebre el que ens envolta. Pagès ha publicat Generació Google on parla de com la xarxa està esdevenint l´única finestra oberta per entendre el món, especialment per als adolescents. I com els agents presents en els altres dos espais no han contribuït a posar-hi remei. A tall d'exemple, el 40% de nens i nenes de menys de 14 anys a Espanya tenen obert un perfil obert a la xarxa, la qual cosa no vol dir que en dominin les aplicacions. Una altra dada interessant és el fet que els centres escolars són el segon lloc on els menors utilitzen més Internet (73%) mentre que les llars són el primer espai de connexió (84%). D'això se'n desprèn que el professorat ha de dedicar-se a ensenyar oportunitats, reptes, així com els riscos de la xarxa, però les famílies també han d'anar d'acord amb aquest compromís.I això no està , ni molt menys, resolt.

És cabdal que docents i famílies es formin davant de l'era digital. No amb l'objectiu fixat que la tecnologia proporcionarà resultats dràstics pel que fa a l'excel·lència dels nostres alumnes, la qual cosa hem intuït com a objectiu per part de l'administració amb la rapidesa i urgència que els ordinadors van ser implantats a les aules i els continguts on-line van ser subministrats per les editorials, sinó per una qüestió de quotidianitat i proximitat amb els alumnes. Per la resta, cal seguir caminant lentament. Sóc de les que vaig acollir amb entusiasme les plataformes virtuals però més en la línia d'apropar-me als referents i als espais de les persones a qui educava. La introducció de les noves tecnologies a l'aula ha possibilitat, en la meva opinió, un apropament a l'alumnat. En la lectura d'aquest canvi, doncs, crec que cal seguir veient-hi la part més humana; educar en la xarxa prenent models positius és també una feina de l'escola.

El docent, els continguts, han perdut autoritat davant de la introducció de les noves tecnologies? Sempre i quan s'hagi entès que aquestes no són el pal de paller de l'ensenyament, no. L'autoritat és un reconeixement i un respecte cap al bon guiatge i per arribar a això, calen moltes més coses imprescindibles que un ordinador.Ho poden ser l'exigència, l'esforç però també la comprensió i l'estímul. Crec que la confusió, per exemple, entre autoritat i autoritarisme segueix marcant tensions en el dia a dia d'alguns centres. En el repàs al que alguns veuen com excessiva permissivitat potser cal fer referència a la història del nostre país ja que la tradició franquista va esperonar una consideració elitista de l'ensenyament (dirigisme educatiu) que després va provocar una reacció, totalment comprensible, contra l'autoritat. El bon guiatge que comentava, però, no s'aconseguirà tampoc des d'una tirania igualitària, com apunta Pagès, en les relacions entre professora-alumnat ni entre els mateixos alumnes.

La confusió al voltant de l'autoritat és en definitiva el que trobem a les cases dels nostres alumnes perquè l'escola no és aliena al pols de la comunitat. La xarxa, en alguns casos, ha contribuït a disfressar tensions. Un nen davant d'una pantalla és un nen silenciós però res més. Ni implica que a l'aula estigui aprenent quelcom ni tampoc que a casa tingui un comportament exemplar. Cal recuperar, doncs, com deia Mcluhan la interpretació del món a través dels sentits i la societat, afrontant amb optimisme la generació de nadius tecnològics que arriben a les nostres aules però sense delegar-ho tot a la xarxa. Prenem-la com ajuda per construir un món que, a la força, haurà de ser cada dia més compartit.

Bibliografia:
http://www.xtec.cat/internet_segura/index.htm
Riscos i seguretat a Internet: els nens espanyols en el context europeu
La generació Google: de l'educació permissiva a l'escola serena, Eugènia de Pagès.
http://marshallmcluhan.com/

Recomanacions:
http://educat.xtec.cat/

Quan, sinó?

2011-09-23T02:56:00.000-07:00

Les retallades en sanitat no ens han deixat indiferents al llarg d'aquest estiu.

A Castellar el CAP s'ha mantingut obert gràcies a la generositat de la ciutadania que ha passat llargues nits reivindicant la necessitat del servei d'urgències. La força de CiU ha passat dos mesos aferrada a la dada d'1.4 usuaris argumentant que un Servei d'Urgències per al nostre municipi, Sant Llorenç i Sentmenat (prop de 30.000 persones) no era tan cabdal i que l'administració cal que racionalitzi per responsabilitat i que la ciutadania ha de fer un esforç. A mi, que conec personalment alguns dels membres d'aquesta agrupació no em deixa de sorprendre aquest discurs i tinc sospites que el comparteixin unànimement però és cert que tampoc els he vist discrepar. I ho lamento. Perquè sé del cert que també són usuaris de la sanitat pública.

El discurs de "no hi ha alternativa" està servint per justificar qualsevol que sigui la política econòmica del nostre país i és cínic que es demani a la ciutadania crítica una fórmula màgica quan han passat uns i altres tant de temps sense implicar-nos en l'acció política de la institució. L'excusa de la crisi és el pretext per canviar de model de política pública i ja ningú no ho dubta. No hi ha alternativa vàlida per a la classe política perquè cap de les que es proposen perpetua el seu model i les seves poltrones; aquesta és la realitat. Però sí que n'hi ha, d'alternatives. A mi em sembla que posar sobre la taula el fet que el frau fiscal empresarial a Catalunya és de 16.000 milions d'euros no és poca cosa. A Catalunya, els treballadors guanyen cada any 8.765 euros anuals més que l'empresariat i les professions liberals. Quina paradoxa.

A qui cal demanar responsabilitat i austeritat? A qui, l'esforç? La resposta ens la dóna aquest estiu tan calent que hem passat. Per una banda la pràctica supressió de l'impost de successions i per l'altra els canvis en la RMI , resultat de la ineficàcia tècnica també, (a Castellar la reben 50 persones i 10 n'han estat afectades per aquest canvi). En resum, beneficis per a les classes benestants i complicació per als sectors més vulnerables de la societat. Davant d'aquesta clara fractura social, l'estigmatització sobre l'immigrant amb la prohibició de la burca i el niqab amb la dignitat de la dona com a coartada, com apunta Sandra Ezquerra i els moros sempre sota sospita, com assenyala Xavier Montanyà.

La política local és qui rep a la porta amb noms i cognoms aquestes decisions. Un Pla d'Inclusió Social pot fer una anàlisi rigorosa sobre el nostre municipi, la taula d'emergència pot ser un bon instrument de cohesió social però m'agradaria veure que els protagonistes de l'esfera institucional a nivell local estiguessin més interessats per la política municipal. Si quan els interessa, defensen la seva independència a les directrius de partit, no és ara un bon moment? Quan, sinó?

La necessitat de la política

2011-09-01T05:47:00.000-07:00

Anit la Paquita Antonell em va fer arribar un document que he cregut oportú de glossar. Sobretot en aquests temps de descrèdit de la política i quan alguns/es ens sentim a cavall de la mobilització social i la inclusió en la política representativa, més per casualitat i absoluta passió, que amb l'objectiu de professionalitzar-nos eternament. Parla Manel Garcia, qui en el seu dia va ser alcalde de Figaró-Montmany.

Jo crec en les institucions

El desprestigi de la política i dels polítics en els nostres dies està molt estès, i entenc per què succeeix. Dues en són les principals causes: la manca de participació democràtica en els partits polítics i en els sindicats, i la manca de participació dels ciutadans en les institucions. La complexitat legislativa i normativa compliquen la transparència i la incidència de les persones.

La burocràcia és tan complexa que les regles del joc juguen sovint en contra per millorar la realitat dels nostres pobles. Per això, no convé delegar totes les accions a les insitucions; els afers han de ser col·lectius i no podem deixar-nos atrapar per això. És important tenir governants i ciutadans crítics sobretot quan creiem que l'esfera íntima i privada és l'única capaç de satisfer-nos.

Jo sol/a no vaig enlloc
El lideratge consisteix a tenir la capacitat de sumar, de formar majories i d'integrar les minories. La democràcia directa va més enllà del vot anònim, demana dialogar, conèixer l'altre, convèncer i arribar a acords.

El poder i el diner
Es requereix una convicció ètica molt important. Al llarg de l'exercici polític es posa a prova la moral de manera constant i cal tenir estructures participatives que facilitin la gestió col·lectiva de les decisions i els recursos, i que actuïn com a mecanismes de control.
Cal treballar sobre 1)llistes obertes -jo no hi estic encara d'acord amb això però és un bon debat- 2) sostre salarial, tant dels elegits com d'aquells que els assessoren 3) màxim vuit anys ens els càrrecs.

Quan els sindicats i els partits facin això, és possible que la gent torni a militar. Mentre que el sindicalista alliberat no torni a la fàbrica i es jubili anant de càrrec en càrrec no tindrem sindicalistes; mentre que el polític tampoc no torni a l'empresa, i es jubili anant de càrrec en càrrec, no recuperarem l'ànima dels partits. I mentre això no passi, l'atracció al món polític de persones amb baix perfil ètic embrutarà la noblesa de la política i dels servidors públics.

Castellar del Vallès davant de la crisi

2011-08-12T07:50:00.000-07:00

El període de crisi pel qual estem passant fa que, necessàriament, mirem el món amb uns altres ulls. A ningú no se li escapa que si volem construir un nou model de vida, hem de canviar el model productiu que tenim. En aquest sentit, el sistema que tenim ha estat incapaç de donar respostes (cimera Copenhaguen –canvi climàtic- i cimera Roma-crisi alimentària- 2009) i sembla que vol sortir de la crisi sostenint-se en els mateixos pilars i en la mateixa filosofia que la va veure caure (l’especulació, la deslocalització, una fiscalització feble a les rendes altes, la desregularització del mercat, polítiques socials assistencialistes o inexistents després de les retallades).

En aquest context, és bo de considerar què podem fer des de la proximitat; des del govern local. Com podem engegar polítiques econòmiques, d’ocupació, suportades per l’ecologia, la solidaritat i com podem fer que això ens ajudi a fer la transició cap a un model que no rendibilitzi la societat; que no vegi l’individu com un ésser destinat, exclusivament, capaç de produir. Com podem fer que l’economia no ens sigui enemiga i esdevingui un motor de cohesió social. A Castellar tot just ara comença a fer-se una anàlisi profunda sobre el que podria aportar el teixit empresarial al poble, però encara falta fer una passa endavant a l’hora d’engegar un nou model d’economia; l’ajuntament ha de ser exemplificador.

La formació és un bon pas, però cal que l’administració també pugui ser una empresa de referent i fiable. Però no en termes d’eficiència i eficàcia, sinó una empresa capaç d’engegar propostes d’economia social (impulsant tota aquesta economia de producció de béns i serveis), treballant amb empreses l’objectiu de les quals ha de ser l’inserció al mercat laboral de les persones més vulnerables, fent una contractació socialment responsable. Posem sobre la taula el fet que els elements naturals siguin també vectors de la nostra política econòmica . Siguem valents i ambiciosos amb aquelles polítiques que costen pocs diners: reavaluem, reconceptualitzem la inèrcia del que ens ha portat fins a aquesta situació de col·lapse. La tasca més important és la de prioritzar de cara al futur en què volem invertir i sobretot en què cal destinar el valor del nostre deute; si aquest ha de ser a llarg termini una inversió.

Article publicat amb L'Altraveu

afecció política

2011-07-10T13:02:00.000-07:00

Fa mesos vaig escriure unes notes sobre desafecció que avui he recuperat. M'escrivia què significa per uns i altres l’allunyament de la política (per a mi de la institució) per part de la ciutadania i en quina clau van els missatges que emeten els polítics i els que es fan des del carrer.

Malauradament, ara mateix, parlem de dos espais confrontats. Els missatges apocalíptics que fins ara hem anat sentint només posen en evidència que la gent demana un altre tipus d’incidència en la cosa pública i que potser aquesta no passa necessàriament per les urnes (The take i aquell grafit “nuestros sueños no caben en sus urnas”), per bé que reconec que per a mi l'exercici del vot és fonamental. Em sembla cabdal, però, apuntar que les eleccions del 28-N van tenir un vot en blanc del 2’94% batent el seu rècord històric i el 41’22% per cent dels electors va quedar-se a casa, sense necessitat de grans campanyes. La participació, doncs, és per als partits una qüestió de vot puntual, mentre que per a la ciutadania crítica és una qüestió quotidiana.

Que respongui l’administració quantes iniciatives legislatives populars es debaten, per què les consultes populars sobre la independència no van comptar amb suport institucional (no calia fer-ho de manera formal), per què les jornades participatives dels ens locals sovint no recullen les propostes fetes pels participants/ciutadans, per què el ciutadà/na no pot intervenir en plens dels seus municipis, etc.

Malgrat els entrebancs i acceptar que no tothom exerceix el seu dret ( i el seu deure) de ser conscient d’allò que passa al seu voltant, vaig escriure que calia esborrar la visió que vivim en una letargia social. I en aquest cas, la impressionant organització de plataformes diverses en defensa de l’habitatge, la sanitat, l’ensenyament, el moviment d’indignació, les consultes sobre la independència poden il·lustrar força bé que la participació ara fa servir un altre llenguatge.

Moralitzar l’economia i la política és una tasca àrdua però el fet que moltes propostes hagin deixat d’encarar-se des de fa temps des d’un punt de vista defensiu i hi hagi un model proactiu em sembla més que suficient per avaluar els nous processos socials i polítics alternatius en clau positiva.

Dones, la crisi permanent

2011-07-09T06:39:00.001-07:00

Cal defugir de les anècdotes i accedir a dades és fonamental per parlar de quina igualtat existeix a l'Estat espanyol entre homes i dones. Hem de desafiar la creença que la desocupació és un element que ha equilibrat homes i dones en major proporció a la balança (Ezquerra, 2011). Si la crisi, en la seva primera fase, ha estat més visible en homes és sobretot perquè ha afectat els sectors més masculinitzats de la societat: indústria, construcció, i això pot induir a la falsa conclusió que la desocupació laboral en dones és minsa, que hi ha hagut una feminització (per a mi gens exitosa) de certs llocs de feina i que cal relaxar-nos amb certes polítiques de gènere. La població activa de dones segueix tenint un tant per cent menor a la dels homes (44%) i representem el 77% de les jornades parcials.

S’ha dit que la dona, posat el context, es veu forçada a entrar al mercat laboral i pren les regnes de casa. Al meu parer, la primera tragèdia és que algú es vegi amb “necessitat de” i l’altra és que de res servirà que la dona s’incorpori al món laboral si segueix suportant sola les tasques de la llar. De res serveix si això no implica una igualtat a l’àmbit privat, si no aconseguim una democratització de rols a la llar. L’administració també hi té molt a dir. És significatiu que els fons estatals amb l’objectiu de reactivar l’economia, com ara bé els Fons Estatals d’Inversió Locals van estar exclusivament encarats a construcció i quan van dedicar-se esforços a serveis (on es troba el major tant per cent de dones ocupades), "va invertir-se en infraestructures" per davant de persones (Otxoa, 2009).

Ezquerra ens plantejava preguntes i dubtes gens fàcils de respondre però sí que s’apuntava que la jornada parcial hauria de deixar de ser precària i que s’hauria de treballar en les clàusules socials des de l’administració i des de l’empresa. Moltes vegades hem mirat què podem fer amb la situació de la dona des de la dona. Cal seguir treballant, també, en la línia que homes i dones han de tenir els mateixos drets i deures. Crec que aquí els homes haurien de reivindicar un espai que encara no tenen: la seva presència a la llar i la cura dels fills. Aquesta hauria de ser una causa a defensar immediatament a l’hora de blindar-nos als criteris empresarials de cara a la contractació de la dona. Defensar de cara al sistema que tant homes com dones cal que interrompem la nostra vida per treballar, i a la inversa, i que hi ha una urgència col·lectiva perquè les polítiques laborals contemplin aquest fet.

Per informació de veritat:
Ezquerra, S. “Miradas feministas a los efectos de la crisis”, VIENTO SUR, número 14/01/ 2011. (El text que escric està basat en gran majoria en les seves aportacions i reflexions).

Carrasco, C. (2007) Estadístiques sota sospita. Proposta de nous indicadors des de l’experiència feminina. Barcelona: Institut Català de les Dones.

Otxoa, I. (2009) “ Anticapitalismo: algunas razones desde el feminismo”, VIENTO SUR, 104.